Primer l'Estat i després la Política.

Són molts els partits que defensen que la política (social) s'ha de prioritzar tant o més que l'esforç per assolir l'Estat Català: Els independentistes d'esquerres i algun sector de CiU, perquè per a ells les dues coses tenen la mateixa prioritat; els d'ICV perquè consideren que encara és més important la política d'esquerres que tenir un Estat independent; i els espanyolistes com el PPC, PSC, C's i també algun sector d'UDC (Unió Democrática de Catalunya), perquè desviant l'atenció cap a la política i el patiment social, obvien i minimitzen la importància de la voluntat d'independència.

El cas és que ben pocs politics, si és que n'hi ha algun, prioritzen inequívocament la consecució d'un Estat propi per davant de fer política. Però això, per impopular que soni, és precisament el que crec que ens cal fer, i a continuació exposaré alguns motius.

En primer lloc, no conec a ningú que hagi viscut mai una feblesa internacional i vulnerabilitat d'Espanya com a Estat com la que pateix ara mateix. Tampoc prácticament cap generació viva ha estat tan aprop de la independència com ho estem ara. I aquests ja són uns bons motius per a prioritzar-ho.

Però el principal motiu que fa prioritària la concentració d'esforços cap a la creació d'un Estat és precisament l'econòmic. Tenim una economia doblement intervinguda: Per l'Estat espanyol que ens esprem; i per la UE i els seus homes de negre que fiscalitzen i fiscalitzaran l'economia espanyola, i conseqüentment la catalana. Tampoc disposem de capacitat recaptatòria ni dominem la fiscalitat, claus en l'economia globalitzada actual, com ja vam explicar a "La fiscalitat del dia després". A més, el govern espanyol està aprofitant les estretors de la crisi perifèrica per a recentralitzar l'Estat i vampiritzar encara més l'economia catalana, accelerant i agreujant el col·lapse de les nostres finances.

En definitiva, tot els astres s'alinien per a impedir que Catalunya tingui la més mínima possibilitat de menar els recursos que genera, per tal de que afavoreixin la nostra recuperació econòmica. Ni tenim recursos que gestionar -per la crisi galopant i perquè en bona part no tornen-, ni eines estatals per fer-ho d'acord amb cap política, ni d'esquerres ni de dretes. Fins i tot amb un Estat propi, el govern de Catalunya tindria les limitacions i intervencions que també pateixen els dirigents francesos, italians, grecs o portuguesos. Però sense Estat propi, la nostra capacitat de fer política i de prendre decisions econòmiques (socials, laborals, fiscals, culturals, etc.), és prácticament nul·la.

Per això cal prioritzar absolutament la consecució d'un Estat propi abans que intentar implementar polítiques de qualsevol color. Senzillament perquè no ens les podem permetre si no tenim recursos econòmics que menar, ni estructures legals per fer-ho. I en l'actual estatus, Catalunya no pot fer més que pidolar a Espanya "rescats" de diner propi per evitar la fallida inminent de la Generalitat. Molts politics semblen voler ignorar que la crua realitat catalana és la d'una comunitat autònoma rescatada per un Estat hostil i expoliador, que a la vegada també està en fallida i rescatat pel BCE! 

Per tot això, qui alça la veu proclamant que no s'ha de prioritzar la consecució d'un Estat propi versus fer política (social, laboral, etc), només té tres motius per fer-ho: Ingenuitat, populisme/electoralisme, o espanyolisme. M'explico:

En primer lloc, qui pensi que Catalunya en el seu actual estatus pot paliar el patiment social amb l'aplicació de polítiques econòmiques, és un ingenu o no a entès la situació financera i econòmica que patim. No ho podem fer, entre d'altres motius, perquè no disposem materialment de diner públic per fer-ho. No es tracta de decisions en l'aplicació de polítiques més o menys socials o expansionistes de l'economia, sino d'absència dramàtica de recursos financers. Ni tan sols podem pagar a les farmàcies o als funcionaris a final mes sense que ens facin una transferència des de Madrid! La situació de les finances catalanes és de fallida absoluta sense les eines recaptatòries, de gestió i d'endeutament públic d'un Estat independent. I per tant, equiparar o prioritzar per convicció la política a la lluita per les estructures d'Estat és d'ingenus i desinformats, segons la meva opinió.

En sogon lloc, també hi han partits que no prioritzen l'Estat independent per pur populisme. Prometre als electors polítiques socials des de l'oposició, sempre ha donat vots, siguin o no possibles d'implementar. Hi hagin o no diners per fer-ho, dir-li a la gent el que vol sentir i no la crua ralitat, es una arma electoral molt rendible. Si hi haguéssin diners, aquestes proclames serien purament polítiques però, no havent-n'hi i essent-ne conscients, aquestes reivindicacions i promeses socials esdevenen pura demagògia electoralista i populista. Primer hem d'aconseguir el domini dels nostres diners, fiscalitat i endeutament públic. I després podrem decidir quina política econòmica i social volem que implementi el govern.

I per acabar, i ha una tercera raó per negar la prioritat de l'estat propi, i no és altra que l'espanyolitat. Desviant l'atenció cap al patiment social i exercint una abjecta política de la por, es pretén minimitzar la importància de la independència. Així, els partits espanyolistes -fins i tot els de dretes- prioritzen malintencionadament els problemes socials i menystenen la voluntat sobiranista. Tot val per minimitzar l'afany independentista. I juguen de forma lleugera i lamentable amb la misèria econòmica i amb la por, quan és Espanya qui n'hauria de tenir més si perd Catalunya.

Tanmateix, no us penseu que m'agradi l'escenari en el que la creació de l'Estat s'ha d'anteposar a fer Política. Gens ni mica. Aquest escenari de prioritat estatal ha de ser estrictament temporal, i tan excepcional com els temps convulsos que estem vivint per a la nostra nació.

Permeteu-me una darrera reflexió. Cal centrar-nos absolutament en la consecució d'un Estat propi per una via democrática, imponent i exquisita. I llavors seran Espanya i Europa les que tindran la por i el problema respectivament. La primera per la miserable situació econòmica en la que quedarà sense el motor català, i la segona perquè es trobarà de la nit al dia amb dues novetats esfereïdores: Un nou pais democràtic, avançat i europeista al cor del Mediterrani occidental molt incòmode i difícil d'excloure, i una Espanya convertida en un Portugal quadruplicat a qui seguir rescatant.