El problema el tenen ells i no nosaltres.

El drama, el caos i les dificultats econòmiques gairebé insuperables que la independència de Catalunya pot comportar, si el procés no es planifica de mutu acord i amb armonia amb la UE, són prohibtius. Però sembla que la majoria de catalans es creuen el discurs espanyol segons el qual totes aquestes pors i desastres afectarien essencialment a Catalunya. Però no. Res més lluny de la realitat.

L'Estat que no pot permetre's una Catalunya independent en un procés desordenat és precisament l'espanyol. Això ho saben perfectament els espanyols més clarividents, però la seva burda estratègia, en comptes d'accepyar-ho públicament i negociar, és la de donar-li la volta a la truita. Tots els medis ataquen ferotge i desesperadament la independència catalana, mentint de manera abjecta, esperant que la por inhibeixi el vot independentista català. Però totes les amenaces de caure en els inferns, en l'oblit de la UE, així com les conseqüencies de ruina econòmica absoluta, tenen un escassíssim fonament.

Aquesta estratègia centrada en inventar i amplificar grotescament les conseqüències devastadores per a Catalunya, sembla que està fent oblidar a la majoria de l'opinió pública que és precisament Espanya qui patirà un deteriorament extrem si no facilita amistosament la nostra independència al cor de l'Eurozona. Vegem algunes raons.

En primer lloc, el deute extern espanyol és en l'actualitat ja del 92% del PIB i pujant com l'escuma. Si Espanya no negocia amb Catalunya l'assumpció d'una part més o menys proporcional d'aquest deute, de la nit al dia el regne d'Espanya es trobaria amb un deute respecte el seu nou i reduït PIB del 115%, gairebé com l'italià però amb un dèficit anyal molt superior. Els Mercats fugirien com de la pesta del deute espanyol i la prima de risc es dispararia letalment en direcció a xifres equiparables a les portugueses. Per tant, serà la mateixa UE qui exigirà al govern espanyol que negociï amb el nou Estat català una assumpció de passius (i actius com bé diu Xavier Sala-i-Martin) proporcional, ja que no es pot permetre una perifèria amb economies llast com la portuguesa peró quadruplicades.

D'altra banda, serà també la pròpia UE i sobre tot Espanya la que voldrà mantenir al nou Estat català a dins de l'Eurozona, sense fronteres ni aranzels que impedeixin la lliure circulació de persones i mercaderies. Per què? Molt senzill: El 70% de les exportacions espanyoles a Europa passa per Catalunya, sigui per l'autopista del mediterrani o bé pel port de Barcelona. Seria temrari i prohibitiu de totes totes, per a Espanya, que Catalunya quedés exclosa de la UE. Imagineu el que li passaria a l'economia espanyola i a la seva prima de risc si de sobte deixés d'exportar aquest 70%, i bona part del turisme mediterrani que arriba per carretera tingués que passar fronteres absurdes i dissuassòries. Impensable que a ningú li interessi una Catalunya fora de l'Eurozona. A ningú.

N'hi han moltes altres raons per a que sigui Espanya la principal interessada en mantenir a una Catalunya independent dins de la UE, però no ens llargarem més. El que volem fer entendre humilment des d'aquí a l'opinió pública catalana és que precisament és Espanya qui té per davant un escenari esfereïdor. Que si jo fos espanyol estaria tremolant al veure com des del govern central s'està gestionant de la pitjor manera la propera independència de Catalunya, negant el problema i jugant a fer por com a única i perdedora estratègia. Però és el regne d'Espanya qui està a punt d'entrar en pànic, perquè mai més tornarà a gaudir de l'estatus econòmic actual amb el motor català inclòs. El deteriorament de la seva economia sense Catalunya és inminent i alguns dirigents ho saben però s'ho juguen tot a la carta de la por.

Resulta molt curiós i revelador que fa tan sols uns mesos el govern espanyol tornés a intentar forçar a la UE per a que assignés recursos per un (aparentment) inútil corredor central que atravessaria els pirineus per Osca. Però no se'n van sortir per tres motius principals:

1. El primer és que l'economia europea en conjunt i la perifèrica en particular, no disposa de recursos per desdoblar infraestructures que ja existeixen i compleixen uns objectius mínims, com és el corredor de l'autopista del mediterrani. De fet Espanya sempre ha ralentitzat com ha pogut la connexió d'alta velocitat ferroviària amb Europa pel corredor mediterrani, com sempre ha proposat Europa. Però la geografia és tossuda, i sense un corredor central les mercaderies de la meitat Est espanyola (la més productiva) no tenen sortida gens fàcil cap a Europa si no passen per Catalunya.
2. En segon lloc, Espanya no pot explicar clarament, ni als socis europeus ni a la pròpia població espanyola, els motius pels quals proposa un nou corredor central existint ja un corredor per carretera i per tren (en construcció). Perquè el que hauria de confessar és que l'Estat espanyol preveu ja una inminent independència de Catalunya. I que necessita un corredor central estratègic per no haver de negociar amb un nou Estat català independent, i poder així perjudicar-lo i boicotejar-lo sense escrúpols. I davant d'aquest escenari hostil d'Espanya vs Catalunya, la UE s'esgarrifaria, al menys financerament parlant.
3. I en tercer lloc, pel secretisme estratègic que pretén donar Espanya a la realitat d'una Catalunya independent. Si Espanya parlés obertament dels motius de la necessitat d'aquest corredor central, destaparia les seves vergonyes i la seva extrema debilitat davant la creació del nou Estat català. I aquest reconeixement de debilitat enfortiria la voluntat independentista a les urnes, desmantellant absolutament aquesta estratègia espanyolista de desactivar-la inoculant la por als catalans. 

No hi han dimonis més enllà de la independència, sino tot el contrari. És Espanya qui té una mala peça al tel·ler. Té un escenari tan negre al seu davant, que el nega i tracta desesperadament de fer-nos creure que és a l'inrevés. Però no. Malgrat que alguns sectors del poble català s'atemoreix amb tantes mentides espanyoles, la realitat, la crua realitat per espanya és esfereïdora. I els governs espanyols i europeus ho saben. Per això els primers menteixen de forma vehement i desesperada, i els segons fan equil·libris per no haver de pronunciar-se en contra d'Espanya i a favor de Catalunya, al menys mentre hi hagin possibilitats de que la por manipuli l'opinió dels votants catalans, i la Democràcia i el civisme en el més pur estat no acabi de desnonar els espanyols davant dels ulls de tot el món.