tag:blogger.com,1999:blog-13157808588234100562024-03-08T07:02:11.589+01:00Random thoughts from CataloniaEconomy and more from the next european state. Yes, I'm catalan.Qualsevolhttp://www.blogger.com/profile/04564602899298631687noreply@blogger.comBlogger7125tag:blogger.com,1999:blog-1315780858823410056.post-6131096600890257302013-02-03T17:28:00.001+01:002013-02-03T18:52:25.697+01:00El procés de transició nacional serà temporalment il·legal, o no serà<div style="text-align: justify;">
Darrerament sembla que s'afegeixin veus aparentment influents al corrent que pretén refregir l'encaix de Catalunya dins Espanya. El que va ser una invenció d'urgència del PSC per a mirar de recollir el vot ambigu entre el catalanisme i l'espanyolisme, o simplement el que va ser una maniobra per sobreviure entre el seu electorat i l'obediència deguda a la Corte del Reyno, ara resulta un concepte d'utilitat oportunista per a alguns empresaris i d'altres espanyolistes que entreveuen la seva batalla perduda.<br />
<a name='more'></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Des de Joaquim Gay de Montellà, passant per Josep Oliu, Jose Manuel Lara, Isidre Fainé, i fins a Josep Piqué, l'aposta pel diàleg (i la solució) dins de la legalitat vigent sembla haver guanyat transversalitat. Però atenció, perquè la transversalitat no s'ha de confondre amb suport domocràtic significatiu. Que determinats personatges de militància diversa s'alineïn al front comú de l'encaix en la legalitat establerta amb la mort de Franco, no afegeix versemblança ni legitimitat democràtica a la proposta. Els constitucionalistes <i>lights</i> que propugnen el diàleg dins del marc legal, segueixen brindant al sol per una solució impossible. Però poc els importa, perquè prioritzen el manteniment del seu estatus personal, profesional i polític, a qualsevol aspiració de transició nacional catalana. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Aquestes veus públiques saben perfectament que el marc legal actual mai permetrà que Catalunya sigui res més que la mamella folklòrica que nodreix l'economia de l'espanyolitat rància de sempre. Però el seu discurs és -o creuen que és- políticament i fastigosament correcte, perquè avorta les aspiracions nacionals catalanes sense empunyar la bel·ligerància de l'espanyolisme caspós. Podriem dir que els qui defensen el diàleg dins la legalitat vigent, no són més que espanyolistes per passiva, per definir-los decorosament. Exerceixen del millor cavall de Troia de l'Estat espanyol al cor de la catalanitat, ja que entre les seves files hi trobem icones de l'empresariat, la banca i d'altres veus mediàtiques com les que hem citat més amunt.<br />
<br />
Però, que no us enganyin. Aquest discurs constitucionalista, legalista i espanyolista amb pell de xai català, no és gens majoritari democràticament parlant. La transversalitat d'aquest corrent més enllà del batibull del PSC, és inexistent. Afortunadament fa temps que a les urnes cada persona representa un vot, i és obvi que hi han més votants treballant a les bases de la banca i les empreses que a llur direcció. Per tant, que cognoms més o menys catalans com Lara, Piqué, Oliu, Fainé o Gay de Montellà propugnin "<i>una solució dialogada</i>" dins la legalitat vigent, per a exterminar les aspiracions nacionals de la majoria de catalans, no és més que la declaració d'intencions d'un grapat de personatges, i a tot estirar, de les seves famílies. Res més. No hem de confondre ser mediàtic amb ser influent.<br />
<br />
Que el president d'una entitat financera, editorial o un representant patronal declari en català i amb la boca petita la seva aposta per l'espanyolitat vigent, no vol dir que els seus treballadors, directius o afiliats pensin el mateix ni molt menys. No hi tenen cap mena d'influència en el vot de ningú, tret del seu entorn familiar i poc més, si és que el tenen. No oblidem que l'estatus personal y professional al que han arribat aquests pseudo-prohoms ha estat fruit del vassallatge nacional que Catalunya a exercit amb Madrid. Aquests personatges no han incomodat el poder espanyol, i per això són on són. Cóm podem esperar que aquests estómacs i egos agraïts vulguin modificar la legalitat establerta? És evident que, ideologies a banda, prioritzen i prioritzaran els seus status actuals a qualvol altre incert, per atractiu i democràtic que resulti per a la majoria de la població.<br />
<br />
Per tant, no ens hem de esverar perquè quatre directius mal comptats, aspirants a generadors d'opinió, proclamin a la desesperada el seu servilisme cap a la mà de la que mengen. Si no permetem que l'altaveu mediàtic que utilitzen ens influeixi, no representen a ningú més que a ells mateixos. <i>One man, one vote. </i>No ho oblidem mai.<br />
<br />
La Democràcia del poble català només té un sòl enemic: Que ens facin creure que no podem decidir democràticament, i que això ens faci desistir. Però si ens mantenim ferms en les nostres majoritàries conviccions, si no ens deixem convèncer per declaracions malintencionades de l'espanyolisme troià de quatre directius o partits oportunistes, som i serem els únics amos del nostre destí. I com que la legislació actual no ens ho permet fer sense el consentiment espanyol, s'hi haurà d'arribar de forma temporalment il·legal. Així de fàcil, lògic i democràtic. Per a aconseguir un acord i un nou marc legislatiu que ens permeti ser, és evident que hem de conversar i negociar fora de la llei, o bé haurien d'arribar a l'absurd d'empresonar a dos terços del Parlament. De la mateixa manera com en qualsevol conflicte les parts negocien al marge de les lleis establertes, amb discreció i fora d'una llei que s'ha demostrat obsoleta. Perquè si no s'hagués demostrat obsolet el marc legal, no hi hauria conflicte.<br />
<br /></div>
Qualsevolhttp://www.blogger.com/profile/04564602899298631687noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1315780858823410056.post-3839961549839976082012-11-21T12:57:00.002+01:002012-11-21T13:00:40.238+01:00"El Yermo." By Cristian Campos<div style="text-align: justify;">
No puc resistir la temptació de copiar-vos fragments de l'article que ha publicat Cristian Campos, un periodista i editor de llibres d'art i disseny que escriu habitualment al magazine <a href="http://www.jotdown.es/" target="_blank">Jot Down</a>. L'article es titula "El Yermo", i es tracta d'una deliciosa i extensa definició d'Espanya i dels espanyols. De la caspa ancestral i present. Està escrit en un castellà castís i demolidor, la qual cosa fa encara més mal als pseudointel·lectuals i pseudoprogressistes espanyolistes que el llegeixen. De fet, ja té un parell de comentaris de nacionalistes espanyols visiblement ofesos. Us copio a continuació un extens resum, però us recomano que el llegiu sencer <a href="http://www.jotdown.es/2012/11/el-yermo/" target="_blank">a la web original</a>. No us perdeu tampoc el mapa actiu en el que es veu el declivi imperial espanyol, que incloem més avall:</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<a href="http://www.jotdown.es/wp-content/uploads/2012/11/Evoluci%C3%B3n.gif" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="160" src="http://www.jotdown.es/wp-content/uploads/2012/11/Evoluci%C3%B3n.gif" width="320" /></a><i><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;">"Creo que no miento si digo que el unionismo ha sido incapaz de producir un solo argumento positivo que conduzca a los catalanes a arrojar sus esperanzas independentistas al más negro de los pozos del averno y abrazar con fervor Mariano a la madre patria española y ya de paso a su anciana suegra la Castilla imperial, por estricto orden de llegada. Argumentos negativos los ha habido a cascoporro. En realidad toda una gozosa orgía de funestos vaticinios en lúbrica coyunda, pero sin </span></span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"><strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Sasha Grey</strong></span></span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"> de por medio: nos echarán de la Unión Europea, nos gobernarán los nazis, los tanques volverán a entrar por la Avenida Diagonal, la corrupción se nos comerá por los pies, los empresarios se largarán de Cataluña con sus empresas a cuestas, nos obligarán a cambiarnos los apellidos, nos quedaremos sin pensiones, retrocederemos 50 años, nos convertiremos en Kosovo y seis o siete generaciones de catalanes se verán obligadas a hurgar en los cubos de la basura de sus vecinos valencianos y aragoneses mientras intentan que estos no les sacudan un perdigonazo de sal cual vulgares ratas nauseabundas con barretina. Eso a botepronto y sin escarbar demasiado. La tradicional finezza intelectual de las elites políticas de este país, ya saben. Si la campaña electoral durara una semana más acabarían saliendo a colación el derecho de pernada, las hordas de zombis y las lluvias de sangre y fuego del apocalipsis.</span></span></i><br />
<a name='more'></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"><br /></span></span></i></div>
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"></span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><i>(...) A mí me sorprende tanta preocupación por lo que hagan o dejen de hacer los catalanes. Si todo lo expuesto es cierto… oigan, que un diablo maléfico de 1.000 vergas como barras de cuarto nos sodomice a los habitantes del noroeste español durante el resto de la eternidad. Que nos jodan bien jodidos, vaya. A ver si no vamos a tener los catalanes la libertad de retozar en nuestra propia insensatez cual gorrino en charca de barro. Aquí el que no retoza es porque no quiere. Como dijo <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Albert Rivera</strong> entrevistado por <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Xavier Bosch</strong> en TV3 el pasado 16 de noviembre, “si Cataluña fuera independiente me iría de aquí porque no quiero pertenecer a un país que levanta fronteras en vez de puentes” (cito de memoria). Ahí tienen ustedes, y lo digo sin un ápice de ironía, la primera y única reacción racional en dos meses al órdago independentista catalán. Sin estridencias ni grititos de beata en trance: si no me gusta la charca, me largo.</i></span></div>
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;">
</span>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><i><br /></i></span></div>
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;">
</span>
<div style="margin-left: 1em; margin-right: 1em; text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"></span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><i><br /></i></span></div>
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;">
</span>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><i>(...) Lo que no se acaba de comprender en los mentideros políticos madrileños es la verdadera naturaleza de la rebelión catalana. Y no se comprende porque es imposible aprehender aquello que no forma parte de tu cosmovisión, de tu esquema intelectual de la realidad. Ver a <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Pedro J. Ramírez</strong>, <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Carmen Chacón</strong> y <span style="margin: 0px; padding: 0px;">El País </span>coincidiendo en este tema tiene algo de señal del fin de los tiempos, de estampita kitsch con león y cordero yaciendo juntos en los prados del paraíso.</i></span></div>
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;">
</span>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><i><br /></i></span></div>
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;">
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Pero el independentismo catalán, que por cierto no ha sido diseñado por <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Artur Mas</strong> en un laboratorio secreto oculto en los sótanos del Palau de la Generalitat sino que viene de un poco más lejos, no es un capricho esencialista o cultural. Eso es la fachada de la masía, la cobertura de azúcar glas del buñuelo cuatribarrado. El independentismo catalán es la manifestación más visible y llamativa de una rebelión de clase. De clase media, concretamente. Esa clase media que en España sólo ha surgido históricamente de forma natural en Cataluña y, con matices, en el resto del arco mediterráneo. El debate sobre la independencia de Cataluña no enfrenta a un hipotético nacionalismo esencialista catalán con el constitucionalismo español. Enfrenta a la clase media española con la aristocracia cortesana madrileña, que es algo muy diferente. Enfrenta dos culturas perfectamente delimitadas: la de los productores de rentas y la de los captadores de rentas.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Porque no habrán sido ustedes tan inocentes como para creerse el cuento de la solidaridad entre españoles, ¿cierto? Aquí la única solidaridad que se reclama es la de la periferia con la casta extractiva centralista.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><i><div style="text-align: justify;">
<i><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;">Hace unos meses se publicó en </span></span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;">Jot Down</span></span></span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"> un artículo de </span></span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"><strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Adrián Ruíz-Mediavilla</strong></span></span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"> llamado </span></span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"><a href="http://www.jotdown.es/2012/06/madrid-los-juegos-y-el-problema-de-los-intangibles/" style="color: #166e96; font-weight: bold; margin: 0px; outline: none; padding: 0px; text-decoration: initial;">Madrid, los Juegos y el problema de los intangibles</a>.</span></span></span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"> En los comentarios de los lectores se desató el habitual debate sobre Madrid, Barcelona y los bocatas de calamares. Es una polémica absurda. Los debates sobre abstractos jamás acaban en una victoria por KO y se acaba confundiendo la ciudad con sus habitantes. Lo que sí sé es dónde preferiría vivir yo, que a fin de cuentas es lo que me importa como individuo y no como integrante de una colectividad de ciudadanos en busca de verdades metafísicas absolutas.</span></span></i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"><br /></span></span></i></div>
</i><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Madrid es una ciudad sintética, en el centro exacto de la nada y alejada de cualquiera de las rutas comerciales naturales que enlazan este país con sus países vecinos. Geoestratégicamente, Madrid es trivial. Si Madrid no fuera la capital de España ninguna nación se molestaría lo más mínimo en bombardearla o invadirla durante una hipotética III Guerra Mundial. ¿Para qué? Durante esa guerra, Madrid no vería ni medio Tomahawk atravesar su cielo. La riqueza de la que disfruta Madrid en la actualidad no tiene ninguna justificación histórica que vaya más allá de su condición de corte. No es el fruto de una larga historia de actividad cultural o comercial civil ni se debe a la iniciativa privada de sus ciudadanos. Y no porque sus ciudadanos no hayan deseado esa actividad comercial y cultural de raíz privada, sino porque no se les ha permitido desarrollarla en libertad. Madrid no es Holanda, en definitiva. Sus únicos activos son y han sido siempre su capitalidad y, en términos de fuerza bruta, la inmensa cantidad de funcionarios que trabajan en ella, concretamente 430.000 en 2012. Cuando en 1658 el escritor e historiador madrileño <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Alonso Núñez de Castro </strong>publicó el popular libro de historia política <span style="margin: 0px; padding: 0px;">Sólo Madrid es corte</span>, los madrileños no tardaron mucho en corregir la expresión para que esta expresara algo mucho más cercano a la realidad: “Madrid es sólo corte”.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>No es precisamente una casualidad que el establecimiento de la corte de <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Felipe II</strong> en Madrid en 1561 y la posterior consolidación de la ciudad como capital coincidiera con el inicio del desplome y la decadencia paulatina del imperio español. ¿Cómo no iba a estrellarse un imperio que rechazó voluntariamente toda posibilidad de intercambio comercial o cultural con el exterior estableciendo su capital en una ciudad construida a centenares de kilómetros físicos y mentales de Europa? Mientras en Barcelona se consolidaba una burguesía naviera abierta al comercio a través del Mediterráneo, Madrid vivía de las rentas de secano que producía un imperio de cultura agraria. Un imperio militarmente poderoso y construido a bocaperro, pero insostenible y que empezaba a caminar hacia su muerte nada más nacer.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Permítanme que les recomiende un libro. <span style="margin: 0px; padding: 0px;">Por qué fracasan los países</span>, de <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Daron Acemoglu y James A. Robinson</strong>, editado por Ediciones Deusto. Acemoglu es profesor de economía en el Massachusetts Institute of Technology (el famoso MIT) y Robinson, politólogo y economista de la universidad de Harvard. El título del libro es autoexplicativo. Recurro a él por desapasionado. Como comprenderán, a Acemoglu y Robinson les importa un carajo la disputa España-Cataluña. En <span style="margin: 0px; padding: 0px;">Por qué fracasan los países</span> se limitan a analizar las razones del fracaso de naciones e imperios de todo el mundo y de todas las épocas en busca de sus fallas comunes. Les voy a resumir el capítulo dedicado al descalabro del imperio español. Es decir al por qué de nuestra condición actual de estado fallido. A los orígenes históricos de nuestro fracaso como nación.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Mientras el absolutismo fracasaba en la Inglaterra del siglo XVII, en España se consolidaba. Mientras en Inglaterra el Parlamento ejercía de tal, en España las Cortes “solamente existían de nombre”, aplastadas por la presión de la monarquía. 100 años antes de llegar a esa encerrona histórica, nada hacía presagiar la deriva de España hacia la inanidad. Cuando Aragón se unió a Castilla, ambas eran regiones europeas relativamente exitosas. Apenas un siglo después, el declive de España era firme e imparable a pesar de la riqueza que fluía desde América. A ello ayudó el hecho de que, tras la Reconquista, en 1492, se expulsara de España a los judíos, es decir a las elites financieras e intelectuales españolas. Todo un alarde de visión histórica. Sólo hay que ver lo mal que le fue a EE UU cuando se dedicó a captar a las elites judías de todo el mundo durante la primera mitad del siglo XX. Prueba, eso sí, de que los españoles son gente rocosa es que, 500 años después, España sigue siendo uno de los países más vergonzosamente antisemitas del mundo, en dura pugna con Venezuela e Irán.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Felipe II inició en 1556 la que ha sido una de las tradiciones españolas más llamativas, uno de esos rasgos por los que somos conocidos actualmente en el mundo entero: el de no pagar nuestras deudas. En 1557, apenas un año después, Felipe II volvió a fallar en el pago. Y, de nuevo, en 1560. Los impagos españoles llevaron a la ruina a las familias banqueras Fugger y Welser. Posteriormente arruinamos también a los banqueros genoveses al no pagar nuestras deudas en 1575, 1596, 1607, 1627, 1647, 1652, 1660 y 1662. Unos tipos fiables, estos cortesanos castellanos. Y todo ello mientras se expoliaba sin descanso la riqueza de las colonias americanas. Jamás un imperio ha dilapidado tan rápidamente tanta riqueza sin obtener el más mínimo rédito a largo plazo, sin avanzar ni un solo paso hacia la modernidad y sin que sus ciudadanos percibieran al menos una pequeña parte de las riquezas conseguidas. España es la nación contemporánea que muestra una mayor distancia relativa entre su situación actual y la potencia de su antiguo imperio. Nuestros reyes y cortesanos han disfrutado a lo largo de la historia y hasta nuestros días de niveles de vida perfectamente homologables a los de los reyes y cortesanos internacionales, pero no ha sucedido lo mismo con los ciudadanos españoles. España es África sólo de clase media para abajo. De la corte para arriba España es, más que europea, lujosamente qatarí.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Mientras Inglaterra permitía a sus ciudadanos una participación progresivamente amplia en el comercio atlántico y se daba pie al nacimiento de los EE UU, en España se optaba por el nepotismo y la arbitrariedad jurídica. Un único gremio de comerciantes sevillanos controlaba todo el comercio con América a cambio de la entrega de una parte de los beneficios a la monarquía. El monopolio sevillano se alargó hasta 1717. Castilla, además, acaparó el comercio con las Indias, permitiéndolo únicamente a los súbditos castellanos. De hecho, tan extranjeros se consideraba en Castilla a los catalanes que estos mantenían un cónsul en Andalucía. Lo cuál era totalmente lógico porque lo que se había unido en el siglo XV no eran los reinos sino las coronas. Cuando, casi 200 años después, Castilla abrió la mano a los catalanes, los valencianos, los navarros, los aragoneses y los mallorquines, los flujos comerciales con las Indias se multiplicaron por cinco.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>El comercio libre se expandía por todas las naciones europeas prósperas menos en España. Al impedir el comercio libre se obstaculizó el nacimiento de una clase media de comerciantes y se condenó a España al atraso histórico. Incluso el comercio entre colonias estaba fuertemente controlado por la monarquía: Nueva España (el México de hoy en día) no podía tratar directamente con Nueva Granada (la actual Colombia) sin permiso cortesano. El resultado fue la reducción de los posibles beneficios. El ansia por el control despótico de todos los flujos de recursos de las colonias condujo al agotamiento de dichos recursos. Sin libertad comercial, fiscalizadas por la ociosa burocracia central y por una corte improductiva de hidalgos y de rentistas parasitarios, las colonias apenas proporcionaban una fracción de toda la riqueza que habrían podido producir de haber gozado de mayor independencia. España le quebró el cuello a la gallina de los huevos de oro.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>¿Les suena la melodía? Sustituyan “colonias americanas” por “clase media” y observarán un cierto patrón histórico.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Y acabo con el libro de Acemoglu y Robinson. Durante el siglo XVII, el declive económico español era ya un hecho. A principios de siglo, uno de cada cinco españoles vivía en zonas urbanas. A finales de siglo era solo uno de cada diez. Mientras Europa crecía gracias al comercio libre y la semilla de futuras instituciones políticas democráticas, España moría de caciquismo, asco y desidia.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>El retraso político, cultural y social castellano es la causa de la tardía democratización e industrialización española. Que la España de 2012 sea un estado fallido no es una rareza histórica: el proyecto España ha fracasado porque España jamás ha existido más que como el sueño caciquil de una elite cortesana central incapaz de producir riqueza en condiciones de libertad pero muy hábil a la hora de apropiarse de ella por la fuerza. España ha quebrado 13 veces a lo largo de su historia. Es más: España tiene el honor de haber sido la primera nación moderna de la historia en quebrar (en 1557). Otras naciones han quebrado a lo largo de su historia, pero sólo España vive cómodamente instalada en una quiebra endémica. Un español sorprendido por la virulencia de la crisis en este país, por las tercermundistas tasas de paro y de abandono escolar, es, lisa y llanamente, un español que no conoce la historia de España y de sus elites políticas.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Así que la resistencia a la hipotética independencia de Cataluña no es más que otra escaramuza de la vieja batalla entre un centro aristocrático rural y de cultura militar y una periferia burguesa marítima de cultura comercial. Que el PP haya tomado el testigo, con extraordinaria eficacia, del aniquilamiento de la clase media española que inició el PSOE no se debe a la coyuntura de crisis actual. Está escrito en los genes de la arquitectura institucional española. Es el cáncer de este país: el odio a la libertad, a la propiedad ajena y al trabajo productivo. Por eso España, o mejor dicho <span style="margin: 0px; padding: 0px;">esta</span> España, debería desaparecer del mapa de las naciones para que los españoles, madrileños incluidos, pudieran sobrevivir. Por separado, sí. Y ya veríamos dónde estamos dentro de 100 años y si nos conviene volver a intentarlo entonces sobre bases más sanas. En la actualidad no existe tratamiento democrático posible para la enfermedad española porque esta no es circunstancial: este país se construyó sobre cimientos e instituciones taradas y profundamente antidemocráticas y nada de lo que plantemos sobre su superficie dará jamás fruto duradero alguno porque es lo que está oculto bajo nuestros pies lo que debemos demoler.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Un dato entre muchos. España es el segundo país del mundo en el que más se roba. Pueden leerlo en la edición de 2013 del librito <span style="margin: 0px; padding: 0px;">Pocket World in Figures </span>editado por <span style="margin: 0px; padding: 0px;">The Economist</span>. Concretamente, 1.188 robos al año por cada 100.000 habitantes. Pero lo interesante no es eso. Lo interesante es ver quiénes nos siguen en la lista: Argentina (3), México (4), República Dominicana (5), Costa Rica (6), Chile (7), Nicaragua (9), Ecuador (10), Uruguay y Panamá (11), y Colombia (13).</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>¿Y qué es lo que tienen esos países en común? En efecto: España. Una de las grandes aportaciones españolas a la cultura mundial, una de las herencias que legamos a nuestras colonias, es el robo. El desprecio por la propiedad ajena convertido en rasgo de carácter nacional y en motivo de admiración en la literatura y el teatro español de todas las épocas. El pícaro. El pirata. El descuidero. El quinqui. El chorizo. El timador. El forajido. El caco. El corrupto. El senador que dice perder el iPad para que el Senado le consiga otro para su mujer. El hijo de la grandísima puta que prefiere tirarse cuatro horas reventando la puerta de un almacén que una o dos trabajando en ese mismo almacén a cambio de un jornal.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Así que cuando los nacionalistas catalanes, de cultura burguesa, dicen aquello de “España nos roba” están fallando el tiro. España no nos roba. España roba. A secas. Y eso es así porque el duende español no ha dado todavía con la fórmula para vivir del aire o de la simple admiración de la belleza de sus mujeres. Y si no puede vivir del aire pero al mismo tiempo desprecia el trabajo manual por innoble, a la casta aristocrática extractiva que nos gobierna sólo le queda un camino: robar. España es ya uno de los cinco países europeos con la presión fiscal más alta. Sólo el IRPF se sitúa 8,8 puntos por encima de la media de la eurozona y 13,9 por encima del conjunto de la Unión Europea. Y lo que te rondaré, morena. La aristocracia ociosa, rentista y extractiva no ha muerto, sólo que ahora tiene otro nombre. Se llama “casta política”.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><i><div style="text-align: justify;">
<i><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;">Más datos. Las mayores empresas españolas. Cambian cada año y dependiendo de la fuente, pero ahí va <a href="http://money.cnn.com/magazines/fortune/global500/2012/countries/Spain.html" style="color: #166e96; font-weight: bold; margin: 0px; outline: none; padding: 0px; text-decoration: initial;">una lista fiable</a> (de </span></span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;">Fortune</span></span></span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;">): Banco Santander, Telefónica, Repsol YPF, Banco Bilbao Vizcaya, Iberdrola, ACS, Gas Natural Fenosa y Mapfre. Bancos, compañías energéticas y de telecomunicaciones, una aseguradora y una constructora. Entre ellas antiguos monopolios y empresas estatales privatizadas. Es decir empresas cuyos beneficios y actividades dependen muy directamente de sus relaciones con la administración central. De sus visitas al palco del Bernabéu y de la labor diplomática del Rey en el extranjero, en definitiva. No hemos evolucionado mucho desde Felipe II, ¿cierto? No encontrarán ni una sola empresa española estrictamente privada en la lista. Porque en España no existe vida más allá del cálido y viscoso útero del funcionariado central, no existe futuro alguno sin el favor de la aristocracia cortesana madrileña. ¿Recuerdan cuando se prefirió que Endesa pasara a manos italianas antes que catalanas? Los mismos que orquestaron esa operación como si les fuera la vida en ello claman ahora por la unidad de España y boicotean el Corredor Mediterráneo, la ruta natural de comercio español con Europa, en beneficio de un Corredor Central que conecta el desierto con el páramo atravesando el arenal. <a href="http://www.jotdown.es/2012/02/infraestructuras-infrautilizadas/" style="color: #166e96; font-weight: bold; margin: 0px; outline: none; padding: 0px; text-decoration: initial;" target="_blank">De nuevo una obra mastodóntica</a>, dilapidadora, a contracorriente de la racionalidad y la historia, que aislará aún más a España de Europa. La misma Bruselas pidió en 2011 que se consideraran como prioritarios únicamente el Corredor Atlántico (País Vasco) y el Mediterráneo, dejando fuera el eje central. Por absurdo. Pero que si quieres arroz, Catalina. Por no hablar de los AVE que conectan el pueblo con la aldea y a esta con el villorrio y el cortijo de las cabras mientras las regiones españolas históricamente productivas mueren de inanición financiera. Cuando alguien defiende la “amplia descentralización española” me entra la misma risa que cuando alguien habla de la “desregulación neoliberal de la economía”. Eso son dos mentiras como dos trolebuses, hombre. ¿A quién pretenden engañar con esas falacias? España prefiere reventar de miseria antes que permitir que una cultura burguesa productiva se consolide en este país. ¿Qué pastos expoliarían nuestros burócratas si eso llegara a ocurrir?</span></span></i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"><br /></span></span></i></div>
</i><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Más: Nokia, Apple o Sony son empresas impensables en España. <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Steve Jobs</strong> no habría pasado de informático meritorio en España por su desprecio por el pasillismo y la politiquería. En sentido contrario, <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">César Alierta</strong> o<strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Florentino Pérez</strong> serían ciudadanos corrientes y molientes en los EE UU, quizá los gerentes de un concesionario de coches de segunda mano, sin la ayuda de un gobierno facilitador. Sé lo que están pensando: Zara. Busquen “Zara copycat” en Google y asómbrense de lo rápido que nos calan a los españoles en el resto del mundo. Allende las fronteras españolas, Zara es únicamente una empresa enorme que copia con extraordinaria eficacia y rapidez (apenas tres días según la rumorología) los diseños ajenos. Sin más. Nadie en el mundo admira a Zara por su creatividad. Si acaso, por sus resultados contables.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>¿Más? España, <a href="http://www.abc.es/20120910/economia/abci-espana-record-mundial-paro-201209101314.html" style="color: #166e96; font-weight: bold; margin: 0px; outline: none; padding: 0px; text-decoration: initial;">récord mundial de paro</a>. Consuélense: algunos países africanos a los que se les supone un mayor porcentaje de parados que a España no aparecen en las estadísticas. Eso sí: ¿les suena aquello de que si California fuera un país sería la octava economía mundial? Pues si lo fuera Andalucía sería la primera potencia mundial en paro.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>No sigo. Creo que se entiende el mensaje. Si los unionistas han sido incapaces de dar un solo argumento positivo que echarle al coleto a los catalanes que dudan entre la independencia o la dependencia no es por una súbita ofuscación. Es que ese argumento no existe. Por eso recurren a la ficción y al tremendismo apocalíptico.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Así que los ilusos que este domingo crean estar votando por la solidaridad entre españoles, por la estabilidad constitucional, por Europa, por la unidad de España y demás zarandajas deberían pensárselo dos veces. Lo que se decide en estas elecciones no es una disputa territorial entre España y Cataluña. Es una confrontación entre dos maneras de entender la modernidad. Este domingo no se vota a Artur Mas o a <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Alicia Sánchez Camacho</strong> o a <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Albert Rivera</strong> o a <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Oriol Junqueras</strong>. No se elige entre los escándalos de corrupción de la administración central y los escándalos de corrupción autonómicos. Esa es la visión cortoplacista habitual en este país. Baile de acusaciones, cebos para vender periódicos. Todos esos nombres, los de Mas, Camacho, Rivera y Junqueras, son coyunturales y desaparecerán de los papeles en dos, cuatro o seis años. Hasta esa última patochada de los servicios secretos del estado lanzando un escándalo teledirigido en plena campaña con el objetivo de interferir en las elecciones es viejo. ¿Les suena <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Joseph Fouché</strong>, el “genio tenebroso”? Cito un fragmento del artículo <span style="margin: 0px; padding: 0px;">El efecto Fouché</span> publicado por <strong style="margin: 0px; padding: 0px;">Enric Juliana </strong>en <span style="margin: 0px; padding: 0px;">La Vanguardia</span> del pasado 18 de noviembre:</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><em style="margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<em style="margin: 0px; padding: 0px;">“<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;">Las batallas de reputación se deciden en los detalles, y en la irrupción de Fouché (fundador de la policía política en 1799) esta vez hay una zafiedad excesiva. Un “borrador”. Estilo ruso. En España ya no hay campaña electoral sin algún tipo de intervención política —oficial u oficiosa— de la policía (ya pasó en Galicia)”.</span></span></em></div>
<div style="text-align: justify;">
<em style="margin: 0px; padding: 0px;"><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"><br /></span></span></em></div>
</em><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Así que en las elecciones de este domingo, cortocircuitadas por las cloacas del estado, se vota algo que va mucho más allá del corto plazo. Se vota siglo XVII o siglo XXI. Caciquismo o libertad de empresa. Policía política o separación de poderes. Corte o burguesía. Nepotismo o liberalismo. Se vota la posibilidad de romper con 500 años de miseria, molicie y fracaso. Se vota la posibilidad de encarrilar España, por medio de una sacudida política descomunal, en la vía de la productividad y el progreso.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Y sí, por supuesto: se vota la ruptura de España. Si yo fuera clase media española o si yo, simplemente, me considerara ciudadano y no plebe, rezaría para que la aventura catalana tuviera éxito. Porque España es ya un zombi. Nació en un yermo y agoniza convertida en un yermo de paro e improductividad, pastoreada por una casta política mediocre hasta la náusea. No sé si los españoles se merecen a España o viceversa, pero lo que desde luego no se merecen ni España ni los españoles es a las elites burocráticas españolas. A la corte central y sus palmeros.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>Así que es eso o el exterminio de la clase media en este país. ¿Quién creen que va a capitanear la defensa de las libertades políticas y económicas en este país si la única comunidad de España donde la clase media goza todavía de un cierto poder político y social, de una cierta capacidad de resistencia, acaba fagocitada por la cultura burocrática extractiva centralista? Sólo hay que leer nuestra historia para saber cómo acabará esto si el domingo vence de nuevo, aunque sea moralmente, la España cortesana, antiliberal y eterna.</i></div>
<div style="text-align: justify;">
<i><br /></i></div>
</span><span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><div style="text-align: justify;">
<i>En menos de un año, la 14ª quiebra."</i></div>
</span><br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="background-color: white; color: #211f1f; font-family: 'Droid Serif', arial, serif; line-height: 1.5; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"></span></span></div>
<div style="font-family: 'Droid Serif', arial, serif; line-height: 1.5; margin-bottom: 15px; padding: 0px;">
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="margin: 0px; padding: 0px;"></span></span></div>
<div style="font-family: 'Droid Serif', arial, serif; font-size: 13px; line-height: 1.5; margin-bottom: 15px; padding: 0px; text-align: justify;">
<span style="font-family: 'Droid Serif', serif; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="font-size: x-small; margin: 0px; padding: 0px;"><span style="color: black; font-family: Times; font-size: small; line-height: normal;">Genial radiografia dels veïns amb els que ens juguem els quartos Sr. Campos, genial. Esperem que sigui ja per molt poc temps i que Espanya no mori matant, al menys a nosaltres els catalans. Sempre hem meritat molt més que la hispanitat amb la que estem empeltats.</span></span></span></div>
<br />
<br />Qualsevolhttp://www.blogger.com/profile/04564602899298631687noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1315780858823410056.post-85704859528452980432012-11-11T17:23:00.003+01:002012-11-15T08:05:49.624+01:00El problema el tenen ells i no nosaltres.<div style="text-align: justify;">
El drama, el caos i les dificultats econòmiques gairebé insuperables que la independència de Catalunya pot comportar, si el procés no es planifica de mutu acord i amb armonia amb la UE, són prohibtius. Però sembla que la majoria de catalans es creuen el discurs espanyol segons el qual totes aquestes pors i desastres afectarien essencialment a Catalunya. Però no. Res més lluny de la realitat.</div>
<a name='more'></a><div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
L'Estat que no pot permetre's una Catalunya independent en un procés desordenat és precisament l'espanyol. Això ho saben perfectament els espanyols més clarividents, però la seva burda estratègia, en comptes d'accepyar-ho públicament i negociar, és la de donar-li la volta a la truita. Tots els medis ataquen ferotge i desesperadament la independència catalana, mentint de manera abjecta, esperant que la por inhibeixi el vot independentista català. Però totes les amenaces de caure en els inferns, en l'oblit de la UE, així com les conseqüencies de ruina econòmica absoluta, tenen un escassíssim fonament.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Aquesta estratègia centrada en inventar i amplificar grotescament les conseqüències devastadores per a Catalunya, sembla que està fent oblidar a la majoria de l'opinió pública que és precisament Espanya qui patirà un deteriorament extrem si no facilita amistosament la nostra independència al cor de l'Eurozona. Vegem algunes raons.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En primer lloc, el deute extern espanyol és en l'actualitat ja del 92% del PIB i pujant com l'escuma. Si Espanya no negocia amb Catalunya l'assumpció d'una part més o menys proporcional d'aquest deute, de la nit al dia el regne d'Espanya es trobaria amb un deute respecte el seu nou i reduït PIB del 115%, gairebé com l'italià però amb un dèficit anyal molt superior. Els Mercats fugirien com de la pesta del deute espanyol i la prima de risc es dispararia letalment en direcció a xifres equiparables a les portugueses. Per tant, serà la mateixa UE qui exigirà al govern espanyol que negociï amb el nou Estat català una assumpció de passius (<a href="http://salaimartin.com/randomthoughts/item/439-la-entrevista-que-me-hizo-pero-que-no-public%C3%B3-el-mundo.html" target="_blank">i actius com bé diu Xavier Sala-i-Martin</a>) proporcional, ja que no es pot permetre una perifèria amb economies llast com la portuguesa peró quadruplicades.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
D'altra banda, serà també la pròpia UE i sobre tot Espanya la que voldrà mantenir al nou Estat català a dins de l'Eurozona, sense fronteres ni aranzels que impedeixin la lliure circulació de persones i mercaderies. Per què? Molt senzill: El 70% de les exportacions espanyoles a Europa passa per Catalunya, sigui per l'autopista del mediterrani o bé pel port de Barcelona. Seria temrari i prohibitiu de totes totes, per a Espanya, que Catalunya quedés exclosa de la UE. Imagineu el que li passaria a l'economia espanyola i a la seva prima de risc si de sobte deixés d'exportar aquest 70%, i bona part del turisme mediterrani que arriba per carretera tingués que passar fronteres absurdes i dissuassòries. Impensable que a ningú li interessi una Catalunya fora de l'Eurozona. A ningú.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
N'hi han moltes altres raons per a que sigui Espanya la principal interessada en mantenir a una Catalunya independent dins de la UE, però no ens llargarem més. El que volem fer entendre humilment des d'aquí a l'opinió pública catalana és que precisament és Espanya qui té per davant un escenari esfereïdor. Que si jo fos espanyol estaria tremolant al veure com des del govern central s'està gestionant de la pitjor manera la propera independència de Catalunya, negant el problema i jugant a fer por com a única i perdedora estratègia. Però és el regne d'Espanya qui està a punt d'entrar en pànic, perquè mai més tornarà a gaudir de l'estatus econòmic actual amb el motor català inclòs. El deteriorament de la seva economia sense Catalunya és inminent i alguns dirigents ho saben però s'ho juguen tot a la carta de la por.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Resulta molt curiós i revelador que fa tan sols uns mesos el govern espanyol tornés a intentar forçar a la UE per a que assignés recursos per un (aparentment) inútil corredor central que atravessaria els pirineus per Osca. Però no se'n van sortir per tres motius principals:</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<ol>
<li style="text-align: justify;">El primer és que l'economia europea en conjunt i la perifèrica en particular, no disposa de recursos per desdoblar infraestructures que ja existeixen i compleixen uns objectius mínims, com és el corredor de l'autopista del mediterrani. De fet Espanya sempre ha ralentitzat com ha pogut la connexió d'alta velocitat ferroviària amb Europa pel corredor mediterrani, com sempre ha proposat Europa. Però la geografia és tossuda, i sense un corredor central les mercaderies de la meitat Est espanyola (la més productiva) no tenen sortida gens fàcil cap a Europa si no passen per Catalunya.</li>
<li style="text-align: justify;">En segon lloc, Espanya no pot explicar clarament, ni als socis europeus ni a la pròpia població espanyola, els motius pels quals proposa un nou corredor central existint ja un corredor per carretera i per tren (en construcció). Perquè el que hauria de confessar és que l'Estat espanyol preveu ja una inminent independència de Catalunya. I que necessita un corredor central estratègic per no haver de negociar amb un nou Estat català independent, i poder així perjudicar-lo i boicotejar-lo sense escrúpols. I davant d'aquest escenari hostil d'Espanya vs Catalunya, la UE s'esgarrifaria, al menys financerament parlant.</li>
<li style="text-align: justify;">I en tercer lloc, pel secretisme estratègic que pretén donar Espanya a la realitat d'una Catalunya independent. Si Espanya parlés obertament dels motius de la necessitat d'aquest corredor central, destaparia les seves vergonyes i la seva extrema debilitat davant la creació del nou Estat català. I aquest reconeixement de debilitat enfortiria la voluntat independentista a les urnes, desmantellant absolutament aquesta estratègia espanyolista de desactivar-la inoculant la por als catalans. </li>
</ol>
<div>
<div style="text-align: justify;">
No hi han dimonis més enllà de la independència, sino tot el contrari. És Espanya qui té una mala peça al tel·ler. Té un escenari tan negre al seu davant, que el nega i tracta desesperadament de fer-nos creure que és a l'inrevés. Però no. Malgrat que alguns sectors del poble català s'atemoreix amb tantes mentides espanyoles, la realitat, la crua realitat per espanya és esfereïdora. I els governs espanyols i europeus ho saben. Per això els primers menteixen de forma vehement i desesperada, i els segons fan equil·libris per no haver de pronunciar-se en contra d'Espanya i a favor de Catalunya, al menys mentre hi hagin possibilitats de que la por manipuli l'opinió dels votants catalans, i la Democràcia i el civisme en el més pur estat no acabi de desnonar els espanyols davant dels ulls de tot el món.</div>
</div>
Qualsevolhttp://www.blogger.com/profile/04564602899298631687noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1315780858823410056.post-13567191170998122462012-11-01T13:47:00.001+01:002012-11-01T16:34:45.466+01:00Primer l'Estat i després la Política.<div style="text-align: justify;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Són molts els partits que defensen que la política (social) s'ha de prioritzar tant o més que l'esforç per assolir l'Estat Català: Els independentistes d'esquerres i algun sector de CiU, perquè per a ells les dues coses tenen la mateixa prioritat; els d'ICV perquè consideren que encara és més important la política d'esquerres que tenir un Estat independent; i els espanyolistes com el PPC, PSC, C's i també algun sector d'UDC (Unió Democrática de Catalunya), perquè desviant l'atenció cap a la política i el patiment social, obvien i minimitzen la importància de la voluntat d'independència.</span><br />
<a name='more'></a><br />
<div>
<div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">El cas és que ben pocs politics, si és que n'hi ha algun, prioritzen inequívocament la consecució d'un Estat propi per davant de fer política. Però això, per impopular que soni, és precisament el que crec que ens cal fer, i a continuació exposaré alguns motius.</span></div>
</div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br /></span></div>
<div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">En primer lloc, no conec a ningú que hagi viscut mai una feblesa internacional i vulnerabilitat d'Espanya com a Estat com la que pateix ara mateix. Tampoc prácticament cap generació viva ha estat tan aprop de la independència com ho estem ara. I aquests ja són uns bons motius per a prioritzar-ho.</span></div>
</div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br /></span></div>
<div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Però el principal motiu que fa prioritària la concentració d'esforços cap a la creació d'un Estat és precisament l'econòmic. Tenim una economia doblement intervinguda: Per l'Estat espanyol que ens esprem; i per la UE i els seus homes de negre que fiscalitzen i fiscalitzaran l'economia espanyola, i conseqüentment la catalana. Tampoc disposem de capacitat recaptatòria ni dominem la fiscalitat, claus en l'economia globalitzada actual, com ja vam explicar a "<a href="http://randomthoughtsfromcatalonia.blogspot.com.es/2012/10/la-fiscalitat-del-dia-despres.html" target="_blank">La fiscalitat del dia després</a>". A més, el govern espanyol està aprofitant les estretors de la crisi perifèrica per a recentralitzar l'Estat i vampiritzar encara més l'economia catalana, accelerant i agreujant el col·lapse de les nostres finances.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">En definitiva, <i>tot els astres s'alinien</i> per a impedir que Catalunya tingui la més mínima possibilitat de menar els recursos que genera, per tal de que afavoreixin la nostra recuperació econòmica. Ni tenim recursos que gestionar -per la crisi galopant i perquè en bona part no tornen-, ni eines estatals per fer-ho d'acord amb cap política, ni d'esquerres ni de dretes. Fins i tot amb un Estat propi, el govern de Catalunya tindria les limitacions i intervencions que també pateixen els dirigents francesos, italians, grecs o portuguesos. Però sense Estat propi, la nostra capacitat de fer política i de prendre decisions econòmiques (socials, laborals, fiscals, culturals, etc.), és prácticament nul·la.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Per això cal prioritzar absolutament la consecució d'un Estat propi abans que intentar implementar polítiques de qualsevol color. Senzillament perquè no ens les podem permetre si no tenim recursos econòmics que menar, ni estructures legals per fer-ho. I en l'actual estatus, Catalunya no pot fer més que pidolar a Espanya "rescats" de diner propi per evitar la fallida inminent de la Generalitat. Molts politics semblen voler ignorar que <i>la crua realitat catalana és la d'una comunitat autònoma rescatada per un Estat hostil i expoliador, que a la vegada també està en fallida i rescatat pel BCE! </i></span></div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Per tot això, qui alça la veu proclamant que no s'ha de prioritzar la consecució d'un Estat propi versus fer política (social, laboral, etc), només té tres motius per fer-ho: <b>In</b><b>genuitat, populisme/electoralisme, o espanyolisme</b>. M'explico:</span></div>
<br />
<div style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0); text-align: justify;">
En primer lloc, qui pensi que Catalunya en el seu actual estatus pot paliar el patiment social amb l'aplicació de polítiques econòmiques, és un ingenu o no a entès la situació financera i econòmica que patim. No ho podem fer, entre d'altres motius, perquè no disposem materialment de diner públic per fer-ho. No es tracta de decisions en l'aplicació de polítiques més o menys socials o expansionistes de l'economia, sino d'absència dramàtica de recursos financers. Ni tan sols podem pagar a les farmàcies o als funcionaris a final mes sense que ens facin una transferència des de Madrid! La situació de les finances catalanes és de fallida absoluta sense les eines recaptatòries, de gestió i d'endeutament públic d'un Estat independent. I per tant, equiparar o prioritzar per convicció la política a la lluita per les estructures d'Estat és d'ingenus i desinformats, segons la meva opinió.</div>
<br />
<div style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0); text-align: justify;">
En sogon lloc, també hi han partits que no prioritzen l'Estat independent per pur populisme. Prometre als electors polítiques socials des de l'oposició, sempre ha donat vots, siguin o no possibles d'implementar. Hi hagin o no diners per fer-ho, dir-li a la gent el que vol sentir i no la crua ralitat, es una arma electoral molt rendible. Si hi haguéssin diners, aquestes proclames serien purament polítiques però, no havent-n'hi i essent-ne conscients, aquestes reivindicacions i promeses socials esdevenen pura demagògia electoralista i populista. Primer hem d'aconseguir el domini dels nostres diners, fiscalitat i endeutament públic. I després podrem decidir quina política econòmica i social volem que implementi el govern.</div>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">I per acabar, i ha una tercera raó per negar la prioritat de l'estat propi, i no és altra que l'espanyolitat. Desviant l'atenció cap al patiment social i exercint una abjecta política de la por, es pretén minimitzar la importància de la independència. Així, els partits espanyolistes -fins i tot els de dretes- prioritzen malintencionadament els problemes socials i menystenen la voluntat sobiranista. Tot val per minimitzar l'afany independentista. I juguen de forma lleugera i lamentable amb la misèria econòmica i amb la por, quan és Espanya qui n'hauria de tenir més si perd Catalunya.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Tanmateix, no us penseu que m'agradi l'escenari en el que la creació de l'Estat s'ha d'anteposar a fer Política. Gens ni mica. Aquest escenari de prioritat estatal ha de ser estrictament temporal, i tan excepcional com els temps convulsos que estem vivint per a la nostra nació.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Permeteu-me una darrera reflexió. Cal centrar-nos absolutament en la consecució d'un Estat propi per una via democrática, imponent i exquisita. I llavors seran Espanya i Europa les que tindran la por i el problema respectivament. La primera per la miserable situació econòmica en la que quedarà sense el motor català, i la segona perquè es trobarà de la nit al dia amb dues novetats esfereïdores: Un nou pais democràtic, avançat i europeista al cor del Mediterrani occidental molt incòmode i difícil d'excloure, i una Espanya convertida en un Portugal quadruplicat a qui seguir rescatant.</span></div>
</div>
</div>
</div>
</div>
Qualsevolhttp://www.blogger.com/profile/04564602899298631687noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-1315780858823410056.post-33019441715307005352012-10-26T19:45:00.000+02:002013-09-09T12:40:02.329+02:00La fiscalitat del dia després.<div style="text-align: justify;">
<span style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; font-family: Georgia, 'Times New Roman', serif; line-height: 24px;">El President de Catalunya, Artur Mas, </span><a href="http://www.govern.cat/pres_gov/govern/ca/notespremsa/notapremsa-166375.html" style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; font-family: Georgia, 'Times New Roman', serif; line-height: 24px;" target="_blank">ha parlat</a><span style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; font-family: Georgia, 'Times New Roman', serif; line-height: 24px;"> aquest matí a Pimec de la fiscalitat que pot aplicar Catalunya el dia després de la seva independència. Però ho ha fet advertint de que la "moderació fiscal" no arribarà immediatament sino "quan es pugui". La realitat és que el fet de tenir un Estat propi també ens donaria una llibertat per a decidir els nostres impostos a la que no estem gaire acostumats. I sembla que Mas no n'és plenament conscient del poder excepcional que tindrem a les nostres mans, ja que aquesta és una eina importantíssima en l'economia d'avui. Un poder essencial i molt estratègic en el món global en el que vivim, malgrat que la crisi, la pertanyença a la UE i a l'Eurozona ens acotin els límits de la fiscalitat mínima aplicable (fora de la UE fins i tot ens podriem convertir en un paradís de fiscalitat reduïda a l'estil suís, però aquest és un escenari que avui en dia no contemplem).</span><br />
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; line-height: 24px; text-align: -webkit-auto;">
<div style="text-align: justify;">
<a name='more'></a></div>
</div>
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; line-height: 24px; text-align: -webkit-auto;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
</div>
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; line-height: 24px; text-align: -webkit-auto;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">I és que en el mon global actual, la fiscalitat és una arma comercial de capital importància. En un entorn d'Unió Europea en el que les persones i les mercaderies circulen sense limitacions duaneres, tan sols uns puntets percentuals d'impostos menys en un territori o en un altre, generen moviments corporatius i de capitals massius. La competència fiscal és un fet global, i tan ferotge com la competitivitat comercial avui en dia. <i>Busqui, compari i si troba una fiscalitat millor, deslocalitzi's.</i> Per això, disposar d'aquesta eina com a Estat independent farà que els boicots i les fugides de les empreses que busquen l'estabilitat i la certesa, siguin fàcilment compensables a curt termini amb suavitzacions i promocions fiscals adients. </span></div>
</div>
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; line-height: 24px; text-align: -webkit-auto;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
</div>
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; line-height: 24px; text-align: -webkit-auto;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">El dia després, si en el procés incert de negociació de la nostra independència el nostre PIB es veu reduït per la fugida i/o la caiguda de l'activitat econòmica, tindrem aquestes eines que, ben utilitzades, ens poden retornar l'atractiu que teniem abans del procés i molt més. De fet, amb una política fiscal catalana "amable" amb les empreses i amb uns costos fiscals i laborals facilitadors per a dinamitzar el mercat professional, les corporacions vindran com les mosques a la mel. Entre d'altres motius perquè la competitivitat catalana i vasca sempre han estat superiors a l'espanyola. No ens hem de convertir en res que ja no siguem, simplement hem de continuar essent com som i redoblant l'esforç que la il·lusió d'un nou Estat ens farà espontani.</span></div>
</div>
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; line-height: 24px; text-align: -webkit-auto;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
</div>
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; line-height: 24px; text-align: -webkit-auto;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">És cert que la situació econòmica de la que partirem serà difícil i complexa, ja que qui sap quins passius espanyols, proporcionals o no, ens haurem de carregar a l'esquena a canvi de la llibertat arbitrada per tercers. Però només caldrà fer les coses amb sentit econòmic per a obtindre els efectes de crida desitjats. Perquè la situació fiscal dels nostres veins europeus més propers (Espanya, França, Itàlia, etc.), és tan delicada i la pressió fiscal sobre les empreses i els ciutadans tan alta, que no resultarà difícil quedar-se un esglaó per sota. Fins i tot a canvi d'un dèficit fiscal creixent de manera temporal, pagarà la pena que la fiscalitat catalana sigui una mica més suau comparativament amb els nostres veïns. I és que és una oportunitat única el fet de poder fer un primer pressupost estatal de bell nou, amb una hisenda i un tresor propi, que puguin recaptar impostos i emetre deute sense vicis enquistats. Una ocasió històrica de que els Mercats comencin a cotitzar el risc d'un nou Estat al cor de l'Eurozona. I ho faran penalitzant-nos menys que la cotització del risc espanyol, portugués o qui sap si fins i tot l'italià, a no ser que en el procés de negociació de les condicions ens deixem ensarronar i no jugeuem prou bé les nostres cartes d'arbitratge internacionals.</span></div>
</div>
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; line-height: 24px; text-align: -webkit-auto;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
</div>
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; line-height: 24px; text-align: -webkit-auto;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Si som prou intel·ligents econòmicament l'endemà de la independència, la deslocalització de les empreses i les inversions espanyoles en direcció a Catalunya, serà inevitable per a un estat espanyol que té un dèficit i unes xifres económiques que encara empitjoraran més amb la nostra sortida. No oblidem que la situació de les fortunes (capitals i inversors) i les empreses residents ara mateix a Espanya (o França), no és gens còmoda per la creixent pressió fiscal. Una suavització impositiva d'un Estat català dins de l'Eurozona, proper, amb port i aeroport eficients, on l'idioma espanyol es podrà utilitzar naturalment sense cap mena de problema, serà una invitació difícilment renunciable per a als capitals espanyols i de la resta de països veïns. </span></div>
</div>
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; line-height: 24px; text-align: -webkit-auto;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span></div>
</div>
<div style="-webkit-composition-fill-color: rgba(130, 98, 83, 0.0976563); -webkit-composition-frame-color: rgba(191, 107, 82, 0.496094); -webkit-tap-highlight-color: rgba(26, 26, 26, 0.292969); -webkit-text-size-adjust: auto; line-height: 24px; text-align: -webkit-auto;">
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Aquesta és una realitat que als interessos espanyolistes no convé airejar. Però el Govern, economistes i mitjans de comunicació catalans, haurien de començar a desactivar amb promeses fiscals la por que alguns empresaris poden sentir. Promeses que poden ser, que han de ser realitat el dia després, quan la micro i la macroeconomia siguin nostres.</span></div>
</div>
</div>
Qualsevolhttp://www.blogger.com/profile/04564602899298631687noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1315780858823410056.post-1602995986754819672012-10-20T19:40:00.000+02:002013-09-09T12:39:49.323+02:00Temps de canvis.<br />
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Hi han moments en la Història en els que els equilibris establerts fins aquell moment es trenquen. Punts d'inflexió on tot allò que semblava estable es transforma acceleradament en incertesa que busca un nou reequilibri. Les guerres han estat en el passat catalitzadores d'aquests canvis, que no són gratuïts, perquè un cop refet l'escenari gairebé sempre els nous reequilibris suposen una evolució de la nostra humanitat. Un salt endavant que deixa enrere una època antiga i el caos de la transició, per a iniciar un periode de calma, progrés social i econòmic, que ningú sap quan es tornarà a inestabilitzar.</span><br />
<a name='more'></a><span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br /></span><span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"></span><span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Ben pocs ho veuen venir. No sabem interpretar els indicis que auguren aquests cataclismes, i per tant sempre ens sorprèn la incertesa quan ja la tenim a sobre, quan tot es precipita i comença a canviar. Ens va sorprendre al setembre de 2001, quan el terrorisme i la religió de sobte van esdevenir una amenaça global e incontrolable. Els enemics van deixar, de la nit al dia, de trobar-se cara a cara al llarg de llurs fronteres i van passar a estar potencialment interconnectats, qualsevol contra qualsevol i arreu. Allò va canviar la manera de guerrejar, i fins i tot de volar i de moure'ns pel món. Pot ser aquell va ser el despertar de la inocència, que està donant pas dramàticament al que se'n diu un nou ordre mundial.</span><br />
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br />Uns anys després, durant la primavera del 2007, el món financer es va començar a col·lapsar. Els primers indicadors econòmics embogien mentre, la despreocupació del món desenvolupat seguia bevent i bevent d'un endeutament impagable. Un camí sense retorn.</span><br />
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br />Les inèrcies económiques del món desenvolupat són, però, molt grans. I han hagut de passar més de cinc anys, i un crash bursàtil a la tardor del 2008, per a que Occident prengués consciència de que el seu Sistema financer va començar a fer fallida al 2007, lenta però implacablement. La resposta política ha estat la fugida endavant. Una actitud mediocre que afiança i accelera el procés de no retorn. L'explicació de la crua realitat no dóna vots sino que els treu, i la negació de la gravetat de la situació ha estat la norma del discurs polític. El món de la inversió i la preservació dels patrimonis ha canviat radicalment, malgrat que la banca ho ignora perquè només li interessa poder seguir respirant a base de rescats públics.</span><br />
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br /></span>
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">I en mig d'aquesta evolució cap a un nou paradigma, ara, de sobre, el passat 11 de setembre Catalunya s'alça amb una força independentista mai vista. A més, aquest cop de puny català sobre la taula espanyola emergeix sorprenentment del poble, i els partits nacionals tot just poden seguir-lo per no quedar fora de joc. Excepcional. Als partits espanyols també els ha agafat amb els pixats al ventre, i han trigat uns mesos a refer-se de l'estupor i posicionar-se radicalment (PP i C's) o subtilment (PSC) en contra de la creació d'un Estat propi.</span><br />
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br /></span>
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Aquest alçament de la majoria de la societat catalana s'ha generat essencialment pel sentiment nacional que mai hem perdut els catalans. Però també en bona part per l'avenç ferotge de la crisi econòmica, que ha unit i reforçat sempre les protestes populars al llarg de la Història. Sentiment que s'està nodrint també del menysteniment i l'absència de reacció intel·ligent per part d'Espanya i el seu nacionalisme excloent. I el més curiós de tot plegat és que aquest moviment reivindicatiu massiu per part de Catalunya, tindria poques possibilitats d'èxit sense l'extrema precarietat financera de l'Estat espanyol i de la resta de la perifèria europea. Circumstàncies coincidents en uns temps de canvis històrics globals d'enorme trascendència.</span><br />
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br /></span>
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Així doncs, el procés català afegeix el seu gra de sorra a la imponent i llarga llista de canvis radicals que estan afectant al món des de fa més d'una década, i especialment des de l'inici de la crisi del deute dels països desenvolupats. No sempre uns són generadors dels altres, però sí que en el nostre cas el caos de l'Eurozona en general i la fallida de l'Estat espanyol en particular, fan que per a Catalunya sigui ara possible allò que no ho era amb l'<i>stablishment</i> pre-crisi financera. Es fa difícil distingir entre causes i efectes, però sembla que els astres s'hagin aliniat per a permetre que Catalunya faci, com Escòcia, un pas endavant en la seva plenitud nacional, en un entorn convuls. </span><br />
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br /></span>
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Ha calgut un daltabaix financer europeu per a que puguem plantejar al món un canvi tan trascendent. Serà el propi món, i no només Espanya, qui decidirà el final d'aquest reequilibri català, europeu i global que avui en dia no existeix en absolut i que es va iniciar subtilment amb el segle. </span><br />
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);"><br /></span>
<span style="background-color: rgba(255, 255, 255, 0);">Són temps de canvis. I qui en comptes d'adaptar-s'hi, s'entesti a pretendre viure en l'antic ordre financer, inversor i geopolític, s'equivoca perillosament. Perquè aquests procesos de canvis i reequilibris dels nous ordres mundials són incerts com els cignes negres, però imparables com les marees.</span>Qualsevolhttp://www.blogger.com/profile/04564602899298631687noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-1315780858823410056.post-6726474356678308102012-10-20T17:38:00.002+02:002013-09-09T12:39:25.552+02:00Un blog més de pensaments aleatoris.Tot i escriure articles essencialment d'Economia en diversos medis de forma regular, no sóc periodista, ni professora d'universitat. Simplement vinc sentint la necessitat de transmetre el que sé i la meva interpretació del que li està passant al món des de l'any 2007, quan tot va canviar. Suposo que els esdeveniments trascendents m'impulsen a fer-ho, per alguna antropològica i confusa raó.<br />
<a name='more'></a><br />
Aquest blog comença com una nova necessitat de compartir pensaments aleatoris. Però aquest cop seran inicialment relacionats amb el procés nacional endegat l'onze de setembre de 2012. Al principi ho vaig fer via Twitter, a través del meu compte @RealMiracle66, però sovint sóc incapaç d'expressar me només en 140 caràcters. I determinats pensaments tampoc m'hi caben en els altres medis on publico habitualment, diria que pel fet d'ésser més íntims, més viscerals, menys destinats al gran públic, i per tant probablement menys populars i qui sap si més lliures. Aquests són els meus principis, i no em sap greu dir que no en tinc d'altres. Des d'aquí demano disculpes a qui es pugui ofendre en el camí. <i>Nobody is perfect</i>, com va dir aquell.<br />
<br />
Pot ser que d'aquí a un temps hagi abandonat aquest blog, i quedin els pensaments aleatoris a la deriva. O pot ser que continuï escivint aquí articles que ja no tinguin relació directa amb Catalunya ni amb l'economia, qui sap. Només el temps i jo direm.Qualsevolhttp://www.blogger.com/profile/04564602899298631687noreply@blogger.com0