Temps de canvis.

Hi han moments en la Història en els que els equilibris establerts fins aquell moment es trenquen. Punts d'inflexió on tot allò que semblava estable es transforma acceleradament en incertesa que busca un nou reequilibri. Les guerres han estat en el passat catalitzadores d'aquests canvis, que no són gratuïts, perquè un cop refet l'escenari gairebé sempre els nous reequilibris suposen una evolució de la nostra humanitat. Un salt endavant que deixa enrere una època antiga i el caos de la transició, per a iniciar un periode de calma, progrés social i econòmic, que ningú sap quan es tornarà a inestabilitzar.

Ben pocs ho veuen venir. No sabem interpretar els indicis que auguren aquests cataclismes, i per tant sempre ens sorprèn la incertesa quan ja la tenim a sobre, quan tot es precipita i comença a canviar. Ens va sorprendre al setembre de 2001, quan el terrorisme i la religió de sobte van esdevenir una amenaça global e incontrolable. Els enemics van deixar, de la nit al dia, de trobar-se cara a cara al llarg de llurs fronteres i van passar a estar potencialment interconnectats, qualsevol contra qualsevol i arreu. Allò va canviar la manera de guerrejar, i fins i tot de volar i de moure'ns pel món. Pot ser aquell va ser el despertar de la inocència, que està donant pas dramàticament al que se'n diu un nou ordre mundial.

Uns anys després, durant la primavera del 2007, el món financer es va començar a col·lapsar. Els primers indicadors econòmics embogien mentre, la despreocupació del món desenvolupat seguia bevent i bevent d'un endeutament impagable. Un camí sense retorn.

Les inèrcies económiques del món desenvolupat són, però, molt grans. I han hagut de passar més de cinc anys, i un crash bursàtil a la tardor del 2008, per a que Occident prengués consciència de que el seu Sistema financer va començar a fer fallida al 2007, lenta però implacablement. La resposta política ha estat la fugida endavant. Una actitud mediocre que afiança i accelera el procés de no retorn. L'explicació de la crua realitat no dóna vots sino que els treu, i la negació de la gravetat de la situació ha estat la norma del discurs polític. El món de la inversió i la preservació dels patrimonis ha canviat radicalment, malgrat que la banca ho ignora perquè només li interessa poder seguir respirant a base de rescats públics.

I en mig d'aquesta evolució cap a un nou paradigma, ara, de sobre, el passat 11 de setembre Catalunya s'alça amb una força independentista mai vista. A més, aquest cop de puny català sobre la taula espanyola emergeix sorprenentment del poble, i els partits nacionals tot just poden seguir-lo per no quedar fora de joc. Excepcional. Als partits espanyols també els ha agafat amb els pixats al ventre, i han trigat uns mesos a refer-se de l'estupor i posicionar-se radicalment (PP i C's) o subtilment (PSC) en contra de la creació d'un Estat propi.

Aquest alçament de la majoria de la societat catalana s'ha generat essencialment pel sentiment nacional que mai hem perdut els catalans. Però també en bona part per l'avenç ferotge de la crisi econòmica, que ha unit i reforçat sempre les protestes populars al llarg de la Història. Sentiment que s'està nodrint també del menysteniment i l'absència de reacció intel·ligent per part d'Espanya i el seu nacionalisme excloent. I el més curiós de tot plegat és que aquest moviment reivindicatiu massiu per part de Catalunya, tindria poques possibilitats d'èxit sense l'extrema precarietat financera de l'Estat espanyol i de la resta de la perifèria europea. Circumstàncies coincidents en uns temps de canvis històrics globals d'enorme trascendència.

Així doncs, el procés català afegeix el seu gra de sorra a la imponent i llarga llista de canvis radicals que estan afectant al món des de fa més d'una década, i especialment des de l'inici de la crisi del deute dels països desenvolupats. No sempre uns són generadors dels altres, però sí que en el nostre cas el caos de l'Eurozona en general i la fallida de l'Estat espanyol en particular, fan que per a Catalunya sigui ara possible allò que no ho era amb l'stablishment pre-crisi financera. Es fa difícil distingir entre causes i efectes, però sembla que els astres s'hagin aliniat per a permetre que Catalunya faci, com Escòcia, un pas endavant en la seva plenitud nacional, en un entorn convuls. 

Ha calgut un daltabaix financer europeu per a que puguem plantejar al món un canvi tan trascendent. Serà el propi món, i no només Espanya, qui decidirà el final d'aquest reequilibri català, europeu i global que avui en dia no existeix en absolut i que es va iniciar subtilment amb el segle. 

Són temps de canvis. I qui en comptes d'adaptar-s'hi, s'entesti a pretendre viure en l'antic ordre financer, inversor i geopolític, s'equivoca perillosament. Perquè aquests procesos de canvis i reequilibris dels nous ordres mundials són incerts com els cignes negres, però imparables com les marees.