El procés de transició nacional serà temporalment il·legal, o no serà

Darrerament sembla que s'afegeixin veus aparentment influents al corrent que pretén refregir l'encaix de Catalunya dins Espanya. El que va ser una invenció d'urgència del PSC per a mirar de recollir el vot ambigu entre el catalanisme i l'espanyolisme, o simplement el que va ser una maniobra per sobreviure entre el seu electorat i l'obediència deguda a la Corte del Reyno, ara resulta un concepte d'utilitat oportunista per a alguns empresaris i d'altres espanyolistes que entreveuen la seva batalla perduda.

"El Yermo." By Cristian Campos

No puc resistir la temptació de copiar-vos fragments de l'article que ha publicat Cristian Campos, un periodista i editor de llibres d'art i disseny que escriu habitualment al magazine Jot Down. L'article es titula "El Yermo", i es tracta d'una deliciosa i extensa definició d'Espanya i dels espanyols. De la caspa ancestral i present. Està escrit en un castellà castís i demolidor, la qual cosa fa encara més mal als pseudointel·lectuals i pseudoprogressistes espanyolistes que el llegeixen. De fet, ja té un parell de comentaris de nacionalistes espanyols visiblement ofesos. Us copio a continuació un extens resum, però us recomano que el llegiu sencer a la web original. No us perdeu tampoc el mapa actiu en el que es veu el declivi imperial espanyol, que incloem més avall:

"Creo que no miento si digo que el unionismo ha sido incapaz de producir un solo argumento positivo que conduzca a los catalanes a arrojar sus esperanzas independentistas al más negro de los pozos del averno y abrazar con fervor Mariano a la madre patria española y ya de paso a su anciana suegra la Castilla imperial, por estricto orden de llegada. Argumentos negativos los ha habido a cascoporro. En realidad toda una gozosa orgía de funestos vaticinios en lúbrica coyunda, pero sin Sasha Grey de por medio: nos echarán de la Unión Europea, nos gobernarán los nazis, los tanques volverán a entrar por la Avenida Diagonal, la corrupción se nos comerá por los pies, los empresarios se largarán de Cataluña con sus empresas a cuestas, nos obligarán a cambiarnos los apellidos, nos quedaremos sin pensiones, retrocederemos 50 años, nos convertiremos en Kosovo y seis o siete generaciones de catalanes se verán obligadas a hurgar en los cubos de la basura de sus vecinos valencianos y aragoneses mientras intentan que estos no les sacudan un perdigonazo de sal cual vulgares ratas nauseabundas con barretina. Eso a botepronto y sin escarbar demasiado. La tradicional finezza intelectual de las elites políticas de este país, ya saben. Si la campaña electoral durara una semana más acabarían saliendo a colación el derecho de pernada, las hordas de zombis y las lluvias de sangre y fuego del apocalipsis.

El problema el tenen ells i no nosaltres.

El drama, el caos i les dificultats econòmiques gairebé insuperables que la independència de Catalunya pot comportar, si el procés no es planifica de mutu acord i amb armonia amb la UE, són prohibtius. Però sembla que la majoria de catalans es creuen el discurs espanyol segons el qual totes aquestes pors i desastres afectarien essencialment a Catalunya. Però no. Res més lluny de la realitat.

Primer l'Estat i després la Política.

Són molts els partits que defensen que la política (social) s'ha de prioritzar tant o més que l'esforç per assolir l'Estat Català: Els independentistes d'esquerres i algun sector de CiU, perquè per a ells les dues coses tenen la mateixa prioritat; els d'ICV perquè consideren que encara és més important la política d'esquerres que tenir un Estat independent; i els espanyolistes com el PPC, PSC, C's i també algun sector d'UDC (Unió Democrática de Catalunya), perquè desviant l'atenció cap a la política i el patiment social, obvien i minimitzen la importància de la voluntat d'independència.

La fiscalitat del dia després.

El President de Catalunya, Artur Mas, ha parlat aquest matí a Pimec de la fiscalitat que pot aplicar Catalunya el dia després de la seva independència. Però ho ha fet advertint de que la "moderació fiscal" no arribarà immediatament sino "quan es pugui". La realitat és que el fet de tenir un Estat propi també ens donaria una llibertat per a decidir els nostres impostos a la que no estem gaire acostumats. I sembla que Mas no n'és plenament conscient del poder excepcional que tindrem a les nostres mans, ja que aquesta és una eina importantíssima en l'economia d'avui. Un poder essencial i molt estratègic en el món global en el que vivim, malgrat que la crisi, la pertanyença a la UE i a l'Eurozona ens acotin els límits de la fiscalitat mínima aplicable (fora de la UE fins i tot ens podriem convertir en un paradís de fiscalitat reduïda a l'estil suís, però aquest és un escenari que avui en dia no contemplem).

Temps de canvis.

Hi han moments en la Història en els que els equilibris establerts fins aquell moment es trenquen. Punts d'inflexió on tot allò que semblava estable es transforma acceleradament en incertesa que busca un nou reequilibri. Les guerres han estat en el passat catalitzadores d'aquests canvis, que no són gratuïts, perquè un cop refet l'escenari gairebé sempre els nous reequilibris suposen una evolució de la nostra humanitat. Un salt endavant que deixa enrere una època antiga i el caos de la transició, per a iniciar un periode de calma, progrés social i econòmic, que ningú sap quan es tornarà a inestabilitzar.

Un blog més de pensaments aleatoris.

Tot i escriure articles essencialment d'Economia en diversos medis de forma regular, no sóc periodista, ni professora d'universitat. Simplement vinc sentint la necessitat de transmetre el que sé i la meva interpretació del que li està passant al món des de l'any 2007, quan tot va canviar. Suposo que els esdeveniments trascendents m'impulsen a fer-ho, per alguna antropològica i confusa raó.